El Club Esportiu Premià, estancat davant el Catalònia (2-1)

Si alguna paraula explica l’estat de l’equip premianenc ara mateix és desànim. Arribàven els d’Ivan Rodríguez al camp de la Barceloneta amb ganes de refer-se de les últimes dues derrotes, de demostrar que l’equip és capaç de seguir sumant i creixent i el resultat no fa més que fer més gran la ferida. Ja no per la derrota, sino per la impotència de l’equip sobre la gespa. El Catalònia no va mostrar en cap moment sensació de perill, ni tan sols de gaire nivell futbolístic, i tot i així els de Premià no va saber ser superiors. No es van imposar en cap moment. Un problema que s’agreuja i que l’equip haurà d’intentar frenar ràpid en aquesta setmana, ja que la propera cita no té cap mena de marge d’error.
El Club Esportiu Premià tenia a priori un partit senzill. És evident que no es pot fer servir l’adjectiu en aquesta categoria, perquè tots els rivals són perillosos i la Segona Catalana és possiblement la més disputada dels últims anys. El que també és cert, és que si el Premià no és favorit davant el 14è de la categoria, pleguem veles. No era un frec a frec amb un altre aspirant a l’ascens, era el Catalonia, un equip que acaba d’aterrar a Segona i això també es va veure sobre el terreny de joc. Acostumen els rivals a tancar-se al darrera, a treballar una defensa fèrrea per a evitar que el Premià destaqui en l’àmbit ofensiu. I així es desenvolupen els partits. El d’ahir tenia el mateix guió, però els de Barcelona van demostrar mancances defensives. Més enllà de la passió i les ganes, la tècnica no semblava suficient per aturar als d’Ivan Rodríguez. Van començar bé el partit: amb ganes, amb intenció i amb passades en profunditat pel carril central buscant els homes de referencia, ahir amb Fede i Massanet com a homes de perill. Les primeres arribades a l’àrea es concretàven amb Fede i Guti, incapaços de crear una jugada que posés contra les cordes el Catalonia.
Amb tot, les sensacions eren bones. L’equip tenia la pilota, intentava fluir amb perill des del centre mitjançant Àngel (ahir Gerard Alonso estava sancionat) i sortint des del darrera amb Xavi Campos i s’estancaven a tres quarts del camp. Només quan Massanet sortia a la pressió de la línia defensiva eren capaços de recuperar la pilota amb perill, però no hi va haver cap ocasió clara, més enllà d’una rematada de Campos a la sortida d’un còrner, que va acaba repel·lint un jugador premianenc. El partit semblava controlat, perquè el Catalonia no havia fet pràcticament res. Defensar-se amb tot i no passar de mig del camp. I de fet, no els va fer falta. Un xut un metres més avançat del mig del camp va significar una amenaça tova i estèrfil que Pablo no va saber si blocar o enviar a còrner. I ni una ni l’altra. El vot el va sorprendre i la pilota es va col·lar a l’interior de la porteria (1-0). I ara el partit encara es complicava més, perquè si el Catalònia s’havia defensat per aconseguir un punt, ara encara reforçaria més la línia, tenint-ne tres.

Imatge del partit entre el Catalònia i el Premià ahir al camp de la Barceloneta

La segona part era sinònim d’esperança pel vestidor i d’expectació per a la graderia. S’esperava potser que el míster mogués la banqueta des de l’inici, però els canvis no van arribar fins al 60. L’equip era el mateix: li costava circular la pilota pel mig, incapaç de fer-la fluir amb criteri i la possessió es traduia en passades en defensa, enlloc de buscar l’àrea rival. I com ve sent habitual, l’equip va claudicar en mans de l’atzar, deixant a l’aire l’empat i la possible remuntada. És el futbol un equip de sort, però és evident que s’ha de buscar. I evitar que els factors sorpresius sorgeixin. Pero el Premià va acabar sent víctima de la fòrmula que ve repetint des d’ara fa un mes. Amb l’entrada d’Enrique i Marc l’equip no va guanyar en profunditat. Sí en explosivitat amb el jove jugador del filial com a rebulsiu i en alçada amb Pérez. I va ser quan semblava que l’equip es volcaria en atac que Borja es va auto-expulsar. Una groga per protestar, tot mentre estava a punt per a servir un out des de la banda, va acabar amb el lateral al vestidor. Les seguides protestes van fer que el col·legiat li mostrés la segona, i el Premià es va quedar amb deu. Cop psicològic. El que semblava que seria un saqueig va acabar esdevenint un crit de ràbia. L’equip es va revol·lucionar i l’impotència es va apoderar d’ells. Julio va ser substituit per si arribava més sang al riu. Vam aprofitar per veure al nou central, Lluis Bassas, però no gaire temps, perque també va veure la vermella.
Amb tot plegat hi va haver temps per veure a Enrique  marcar l’empat, cosa que deixava a l’equip capaç de sumar encara els tres punts. Va ser al 78. Pero va ser insuficient. Amb aquells factors adversos, va aparèixer un penal a favor de la Catalònia (com sempre subjectius), a falta de cinc minuts, que va fer que els rivals sumèssin els tres punts. Ja no hi havia res a fer. La imatge mostrada havia estat menor, i queda la sensació que el Premià va perdonar en excés un rival que no tenia arguments. De les últimes 5 jornades, el Premià ha patit tres derrotes consecutives i només ha sumat 4 punts dels últims 15, uns números que queden lluny del que s’esperava, i que no deixen de motivar als jugadors per a refer-se ràpid i deixar de banda la mala dinàmica. El proper diumenge reben a casa el Ripollet, un altre aspirant a l’ascens, amb un vell conegut a la banqueta, Juan Carlos Torres.
La part tant negativa com positiva (depèn de com es miri) és que els equips de la part alta van punxar. Tots menys la Guineueta. Per tant, és per l’oportunitat per a retallar diferències amb els adversaris per a l’ascens, però tampoc no es fan més grans.