Editorial del Premià Notícies. 03 de Novembre del 2011

Una de les patates calentes que té Premià de Mar és el seu cementiri. Els primers premianencs de mar van adequar un espai a un dels extrems del terme municipal per enterrar els seus difunts després que els premianencs originals, els de Dalt per entendre’ns, van prohibir als secessionistes fer ús de l’antic fossar.

El cementiri ha acollit els nostres difunts des d’aquell llunyà 1836 fins els nostres dies, i ara ens trobem amb que l’espai ja no dóna més de si. Envoltat d’edificacions i d’altres serveis com l’ambulatori o el camp de futbol, el cementiri està a punt d’aixecar el cartell de ple.

Ja fa anys que es busquen alternatives per que els premianencs portem a enterrar els nostres morts. La tradició ens manaria que els difunts premianencs poguessin descansar al seu poble, però ni el cementiri ni el terme municipal de la ciutat donen ja per a més i s’han de prendre decisions. És un tema, no cal dir-ho, que aixeca no poques sensibilitats i algunes de les alternatives resulten d’allò més delicades. Hi ha nínxols antics que no es poden fer servir de nou perquè els taüts actuals no hi caben. Una reforma d’aquests espais implicaria buidar prèviament els nínxols, com passaria també amb aquells nínxols dels qual se’n desconeixen els propietaris. Si ja es prou complicat desnonar els vius, imagineu-vos els morts. Si bé aquests no protestaran per motius evidents, una altra cosa són els familiars que poden aparèixer en el moment menys esperat demanant explicacions.

Altres alternatives passen per portar els difunts a altres poblacions que sí disposen de terrenys adients als seus termes municipals mitjançant la construcció de cementiris mancomunats. En aquest sentit s’han mantingut converses amb les poblacions de la rodalia com ara Premià de Dalt, Vilassar de Mar i Vilassar de Dalt sense que, fins el moment, es pugui presentar un projecte definitiu que alleugi la situació del cementiri premianenc.

El progressiu increment del nombre d’incineracions només ofereix un lleu respir als nostres administradors públics. L’espai i el temps s’esgoten. Com en tantes altres coses, com amb totes les patates calentes, és temps de negociar amb pragmatisme i eficàcia i confiar en l’altura política dels governants de les nostres poblacions veïnes que potser no tenen les urgències que tenim nosaltres.