‘Despatxos a pinyó fix’. Editorial del Premià Notícies del 15 de Novembre de 2011

Després de sentir anunciar la setmana passada el president de la coral l’Amistat, Joan Francesc Altés, que el concert de Nadal de la coral es faria el 17 de desembre i que es faria a l’escenari del nou teatre de l’Amistat, el mínim que vam sentir va ser alleujament. Més enllà de la importància artística de l’anunci, que la té, ens quedem d’entrada amb que els problemes entre tècnics i burocràtics que encara a aquestes alçades mantenien tancades les portes de l’Amistat estan solucionats, com a mínim, prou ben encarats per a la seva solució.

El Via Crucis que en el seu moment van patir l’Ajuntament i la gent de Pool Premià per poder obrir les portes del Centre Esportiu Municipal no ha deixat de planar sobre l’Amistat aquests dies. Quan el tinent d’alcalde de Territori, l’Antoni Subirà, explicava en el darrer Ple com havia anat el procés amb els permisos, un no podia deixar de pensar en les imatges més fosques i tòpiques del funcionariat més ranci. Ja em diran si no: un individu, que és qui ha de signar la documentació, que diu que ara no pot perquè se’n va de vacances. El mateix individu que, tornat de vacances, diu ara que falta un paper i tothom des de Secretaria fins a Serveis Territorials ha de córrer perquè la documentació que diu que manca siguin a Industria l’endemà mateix i un cop allà, continua l’espera.

És evident que els ritmes són ben diferents. A l’Olimp dels departaments supramunicipals, allà on es decideix el què, el com i el quan de projectes com el de l’Amistat, la visió de les coses no és la mateixa que la dels ajuntaments que breguen dia a dia amb les urgències de les poblacions, ni molt menys la de les juntes i socis de les entitats  que han de fer ús dels equipaments. No vagin vostès a explicar a segons quins despatxos que, mentre unes instal·lacions magnífiques s’estan tancades a l’espera d’uns papers, els pacients usuaris d’aquestes instal·lacions s’estan dispersats per multitud d’espais de la ciutat, entre bars i locals d’altres entitats. O que s’acosta la data d’un concert ineludible i que, si el paper no arriba a temps, els membres d’una coral hauran de tornar a disfressar l’interior d’una església amb teles penjant de les columnes per aconseguir una sonoritat decent. A aquells despatxos les coses requereixen d’un procés inalterable que les vicissituds terrenals d’ajuntaments, veïns i entitats no han de venir a alterar.

En acabat l’únic important és que el 17 de desembre, la coral l’Amistat farà el seu concert a casa seva, l’escenari del teatre que li dóna nom. Quan soni la primera peça d’Elgar, Brahms o Fauré, les amargors que han seguit la construcció del teatre no seran més que anècdotes oblidables.